dilluns, 11 d’agost de 2014

I si ets art, on vas?

S’ha posat molt de moda, quasi per odiosa obligació, l’anunci de tv3 que ens diu que hem de reciclar i que no ens hem d’equivocar de contenidor al llençar els residus. Hi ha, però, altres àrees o qüestions que no són residus i que tampoc tenim massa clar on han d’anar.

Estimats polítics, aniré al gra: l’ofici d’artista de carrer no està ben considerat. I certament, les lleis no hi ajuden. Per què hem d’aïllar l’art a estar entre quatre parets? Afortunadament, això no passa a totes les ciutats ni a tots els països. És ben conegut que a llocs com Anglaterra o Irlanda els músics de carrer, per exemple, tenen una altra consideració. Però en general, l’art al carrer queda relegat a segona categoria. Alguns músics famosos han fet l’experiment de posar-se a tocar als passadissos del metro o al mig d’alguna important plaça. La majoria de la gent no només no els deixava diners sinó que ni tan sols se’ls mirava. Aquests mateixos músics omplen sales de concerts a 60, 70 i 80 euros l’entrada.

T’explico tot això perquè uns artistes i ciutadans de Lleida han creat, a través de Facebook, la “Plataforma per l’Art al Carrer de Lleida”. Amb aquesta iniciativa proposen que es despenalitzi la pràctica artística al carrer. Actualment, tota representació artística que es realitzi al carrer i demani una aportació monetària voluntària als vianants està considerat com a mendicitat, i per tant, prohibit. La única manera que tenen aquests artistes de mostrar a la gent del carrer les seves habilitats és sol·licitant un permís a l’ajuntament. Demanar aquest paper representa tota una burocràcia que en ocasions és denegada o es queda en un “standby” etern dins de  les parets oficials. A més, aquest permís s’hauria de renovar cada vegada i tampoc donaria dret a que els transeünts donessin diners als artistes.

Però tota la responsabilitat no la tenen només les lleis i les institucions. Tu hi tens molt a dir. Vols uns carrers buits, amb gent mirant al terra o encara pitjor mirant a una pantalla de mòbil? La plataforma també vol aconseguir que aquest art es vegi, per part del ciutadà, com el que és, un patrimoni cultural viu. Aquestes lleis depenen de cada ajuntament, per això demanen (demanem) a l’ajuntament de Lleida que les modifiqui, per així poder trobar uns carrer lleidatans plens d’art, de moviment i de vida.


  
Si voleu saber més coses sobre aquesta iniciativa o donar-hi suport ho podeu trobar a:

Publicat al diari digital Territoris.cat


dilluns, 6 de gener de 2014

Hipnotitzador de masses

Ja fa uns dies que ha començat la temporada de futbol. Ja hi som, penso, ara tornarem a veure un telenotícies ple de titulars de partits, fitxatges, lesions i recuperacions de jugadors... i si dóna temps colaran alguna notícia de política, d’economia o fins i tot de cultura. Sembla que la vida giri entorn d’aquest esport: que si copes europees, regionals, nacionals, champions i demés... ja em perdonareu els aficionats a aquest esport si dic alguna cosa errònia, però jo de futbol no hi entenc. Ep! I no us penseu que no he vist mai cap partit; és més, sinó recordo malament he estat dues vegades al camp nou, i també he cridat gol amb totes les meves forces en alguna ocasió, a veure si canviava alguna cosa en el meu interior. Però res.

Ja us dic, no és que no hi entengui de futbol, més aviat el que no entenc són moltes de les coses que passen al seu voltant. No entenc que es parli de crisi quan es mouen tants i tants diners en fitxatges de jugadors, per no parlar dels sous. No m’entra al cap, i perdoneu si puc semblar tancada de mires, que un jugador cobri no se quants milions d’euros i hi hagi tantes persones que dormen en caixers automàtics, per dir alguna cosa. Crisi? On és la crisi? Això és el que ens volen fer creure, que hi ha crisi! Però això són figues d’un altre paner...

A part de l’àmbit econòmic, hi ha la qüestió del moviment de masses; que està molt bé, però sempre que s’utilitzi correctament. Moltes vegades m’he quedat meravellada amb les típiques onades que simula la gent enmig del partit, o dels càntics totalment unànimes per animar als jugadors. La força que arriben a tenir aquelles persones unides fa posar els pèls de punta. Sempre he pensat que si tota aquesta energia es destinés a sortir al carrer a reclamar els nostres drets, a dir no a la guerra o a protestar contra les retallades moltes coses canviarien. Però sembla que a la gent li agrada més cridar en contra del Mourinho o protestar a l’àrbitre de torn. Una pena.

No és que no m’agradi el futbol, no deixa de ser un esport, pur entreteniment. El que em fa saltar les alarmes és l’embadocament massificat i la importància exagerada que se li pot arribar a donar. En el món estan passant coses contínuament (algunes de vital importància per al nostre futur) i nosaltres, enganxats a la pantalla, ens les estem perdent. En certa manera, la pilota de futbol em recorda al pèndul que fan servir els hipnotitzadors. Mentre observem la pilota anar amunt i avall t’han retallat el sou, s’ha rescatat Bankia i el teu fill s’ha quedat sense el seu professor preferit. Màgia! Segueix la piloteta, segueix la piloteta, segueix la piloteta...


Publicat al diari digital Territoris.cat

dijous, 12 de desembre de 2013

Causa, efecte

Entre semàfor i semàfor comentem un documental sobre les nefastes condicions que pateixen uns treballadors d’una fàbrica de la multinacional Apple a la Xina. L’Anna diu que no tornarà a comprar cap més producte on hi surti el logo de la “poma”.
Si només fos això –li dic- com et penses que fabriquen els texans desgastats? I la samarreta que portes, on creus que l’han fet?
Ella, amb un sospir i cara de resignació pensa en veu alta:
Uf, i com es pot canviar tot això? Ho veig molt complicat...


Benvinguts a la societat global i complexa, on les nostres accions (i sobretot compres) repercuteixen a persones de l’altra punta del món. I no cal anar tant lluny: desnonaments, corrupció, crisi... alguns pensareu que anem directes cap a l’infern i que què hem fet nosaltres per merèixer això. Ep, aquesta última qüestió és interessant: què hem fet nosaltres per merèixer això? Diem no als desnonaments però lloguem/comprem una vivenda en la qual hi vivia una família que ha estat desnonada. Ens manifestem en contra de la despesa en armament, però dipositem els nostres diners en bancs que hi donen suport. Som socis de Greenpeace, però comprem taronges que han estat ensulfatades i que contaminen el medi ambient. Ens queixem de la llei de costes, però anem de vacances a un luxós hotel a primera línea de mar. Sembla que la idea queda clara, oi? Aparentment, com diu l’Anna, pot semblar molt complicat; però personalment, crec que existeix una fórmula molt senzilla: actuar en consonància amb els nostres valors i creences. Et proposo que pensis alguna situació quotidiana que realitzis i que es confronti amb els teus valors o creences. Sorprès? Continua buscant...

Hi ha, però, un element que pot canviar el món i nosaltres encara no en som conscients. De fet, ja l’està canviant, però... és aquesta la direcció que vols que prengui? Estic parlant del consum: el nostre vot democràtic d’avui en dia és consumir. Les empreses produeixen el que la gent demana. L’autor Jordi Puente diu: “Si el consumidor demana preu barat, aquestes li donaran preu barat. Si anem a un banc a dipositar els nostres estalvis, i el que ens mou és guanyar la màxima rendibilitat sense importar-nos com ho aconsegueixin, com diu Joan Melé, no ens hauríem d’estranyar de les barbaritats que hem vist en el sector financer.”         
El problema és que no som conscients (o no en volem ser) de la relació que hi ha entre el que consumim i com està el món. Causa, efecte. Imagina per un moment què passaria si tota Mollerussa deixés de consumir cert producte. I si ho fes tota Catalunya? I tota Europa? Sí, ja sé que estàs pensant que això és poc probable, però com diu la frase: pensa globalment i actua localment. Pas a pas, granet a granet s’han aconseguit moltes coses.

Un dels problemes és que els que manen (les grans multinacionals) saben que no sabem utilitzar correctament l’acte de consumir. La prova que ho corrobora és el programa Salvados de la Sexta. Un programa de televisió com aquest pot existir perquè saben que (els ciutadans) no farem res. Perquè es pensen que aquest sistema està tan ben muntat que no es pot desmuntar. Saben que no som conscients del nostre poder com a consumidors. Si en fóssim conscients, Salvados, ja faria temps que estaria censurat...


Publicat al diari digital Territoris.cat

dilluns, 26 d’agost de 2013

És una bona pregunta

Miro al meu voltant, tothom sembla tenir pressa per arribar a algun lloc. Els futurs passatgers, en les seves anades i vingudes, s’entrebanquen amb maletes de diverses mides i colors. A jutjar per les vestimentes, sembla que a l’exterior la temperatura és calorosa. Hi ha rellotges per tot arreu: la gent els mira, somriu, s’impacienta. Són les 21:16h. Encara és de dia. La immensa cua es redueix. És el meu torn. Per fi.
Me’n vaig amb el meu bitllet a la mà encara amb les últimes paraules del senyor que s’amaga rere la finestreta, donant tombs pel meu cap:

- pues haber preguntado usted, señorita. (sí, en castellà)

Els adults temen les típiques qüestions dels nens petits, aquelles que comencen amb un “per què?”, les intenten esquivar i sovint els fan callar. Per què? Perquè les preguntes fan por. Però per desentendre’s de donar una informació et diuen allò de: “ah... es que no havies preguntat!”. Per tant, podem arribar a la conclusió que preguntar vol dir informar-se. Un cop saps el que hi ha pots triar el que més et convé, pots decidir per tu mateix. I si pots decidir vol dir que tu tens el poder sobre la teva pròpia vida. Bingo! Per aquest motiu les preguntes fan por... als adults.

Una de les àrees que més hauríem de preguntar és en l’alimentació: ens hi juguem la nostra salut! La televisió, els aparadors i les xarxes socials ens bombardegen amb eslògans sobre què hem de menjar, què hem de comprar, què és el que ens anirà bé per... ja sabeu... per anar més lleugers... l’anunci del Coronado, ja m’enteneu, oi?  
Però amb quin criteri ens podem guiar a l’hora de menjar? Seguint amb la línea de l’article, si ens volem informar hem de preguntar. I la manera de preguntar a un aliment envasat seria llegint els ingredients. I no em refereixo a les frases cuidadosament situades davant de l’embolcall; sinó a la lletra petita, que quan la intentes trobar sembla que estiguis mirant un llibre de “buscant a Wally”.

Us posaré un exemple real. L’eslògan d’un sandwich vegetal qualsevol seria: “fresca mescla d’enciam, tomata i formatge edam, amb una saborosa salsa de iogurt i un deliciós pa de tomata”. La lletra petita és:

“PAN DE TOMATE (42%): harina de trigo, de soja, agua, levadura, vinagre, aceite de girasol deshidratado en polvo, tomate deshidratado en cubos, emulgente (E-471, E-472, E-334), conservantes (E-260, E-262, E-200), aromas (E-282), grasa de palma, derivados lácteos, E-300. TOMATE (26%) QUESO EDAM (11%): leche, sal, fermento láctico, colorante (E-160a), conservante (E-251), cuajo. LECHUGA (10,5%). SALSA DE YOGUR (10,5%): Yogurth pasteurizado después de la fermentación (35%), agua, aceite vegetal, azúcar, vinagre de alcohol, sal, almidón modificado, proteínas de leche, espesante (goma xantana), regulador de acidez (ácido cítrico)”.

Com diria un ex entrenador d’un conegut club de futbol “no hase falta desir nada mas”. Bé, sí, parlant de cagar...creieu que tots aquests additius que comencen per E-... els expulsem del nostre cos quan anem al bany? O bé es queden emmagatzemats al nostre interior com a toxines? L’alimentació té una incidència directa envers les malalties que desenvolupem. O potser ens pensem que la ingesta de productes químics com edulcorants, colorants, conservants, etc., no incideixen en la nostra salut? És una bona pregunta...


Publicat al diari digital Territoris.cat

dilluns, 29 de juliol de 2013

Detingut en el temps

(fragment del text "Detingut en el temps")
...
Em llevo de bon matí, quan la claror del dia, encara tímida, no gosa mostrar-se. No se sent res, tot resta immòbil; com si les primeres hores del dia no instessin a aixecar-se, talment com els ossos que durant aquesta estació romanen en un letàrgic estat d’hibernació. Noto en la meva pell que sobresurt del cobrellit, l’aire lleugerament fred; senyal que la calefacció tot just ha començat el seu treball diari, i això em fa estar uns segons més al llit. Des d’aquesta posició escolto. És important perquè el més petit senyal auditiu et pot fer canviar el rumb del dia envers un sentit o un altre. 
Una vegada, sols una vegada en el que portem d'hivern he pogut gaudir d'un despertar assolellat; però avui no és diferent d’ahir, ni d’abans d’ahir, perquè el ocells no canten de goig, simplement resten en silenci. Crec que en aquestes ocasions retarden la seva hora de sortida i només ho fan en cas de necessitat, aquella que els fa mantenir l’esperit viu.
Així doncs, passada l’etapa del desvetllament aixeco la persiana per comprovar allò que els meus sentits han intuït notablement. A força de dies i dies del mateix un aprèn d’aquestes coses, des del llit mateix estant. Els meus ulls no se sorprenen i el meu esperit es queda impassible contemplant aquell espectacle de la natura, que a voltes produeix una sensació d’introspecció agradable i d’altres et fa entrar en la desesperació. 
...

dimecres, 17 de juliol de 2013

Amor prohibit

(fragment del text literari "Amor prohibit")
...
Tenia els peus adolorits i les cames començaven a fer-li figa de tant caminar. Ja no diferenciava el nord del sud i l’única cosa que desitjava era trobar un lloc on seure per poder descansar. Es va endinsar en el carrer de vianants i en menys d’un minut va copsar una terrasseta amb tot de flors al seu voltant, ideal per reposar-hi una estona. Va demanar un cafè al cambrer i va treure de la bossa un bloc de notes.

 “Ja estic arribant. Veig la inconfusible silueta de la Seu Vella, símbol inequívoc que la ciutat s’estructura, de manera submisa, sota els seus peus. El soroll estrident de les rodes del tren relliscant sobre les vies és també un senyal que estem arribant a la propera destinació. Molts passatgers s’han aixecat del seu seient quan hem passat pel costat del blanquinós pont de “Sant Francesc”. Quan l’arquitecte Javier Manterola el va construir segur que no s’imaginava pas que alguna persona, en record del famós pont de “Sant Francisco”, l’anomenaria així. O potser sí?”

No sabia per on començar... Passejant per la ciutat es va adonar que era molt més bonica del que podia semblar. El riu li donava un aire de grandiositat, que els transeünts s’afanyaven a desmentir en la menudesa de les seves accions, com si no gosessin destacar, com si pensessin que la seva ciutat s’havia quedat ancorada en aquells temps remots en que tan sols eren quatre gats temorosos de les pujades de les aigües. Malgrat els autobusos i els cotxes, en les avingudes amples s’hi respirava tranquil·litat. Hi havia una vibració amb la que congeniava, que la convidava a seguir descobrint els racons més amagats.

–Hi ha quelcom estrany en aquesta terra que t’atrapa –pensava mentre recordava l’estàtua d’Indíbil i Mandoni situada davant l’antiga porta d’accés a la ciutat–. M’he de submergir en el passat per entendre el present d’aquests carrers.

Va endolcir el cafè amb dos sobres de sucre morè, repudiava el sabor amarg que tenen alguns aliments, i sobretot alguns moments de la vida. Feia moviments ràpids amb la cullereta per a dissoldre’l bé. L’escuma va deixar un rastre de cercles concèntrics que li van recordar l’estructura de Lleida: una ciutat construïda en cercle, al centre del qual romania un dels edificis més majestuosos i més bonics que havia vist mai, la Seu Vella.
...

dijous, 4 de juliol de 2013

Els oblidats

En una sala de concerts, envoltades d’un ambient festiu i distès, les meves amigues i jo encetem una conversa: a qui votaràs aquest diumenge? Aquesta pregunta, i la resta de conversa en sí, em produeix una certa estranyesa que em porta a pensar si no ens estarem fent grans. O això, o realment les eleccions del 25 de novembre tenen tal importància per al moment actual que fa que aquest tipus de converses transcendeixin dels ambients de cafè i puro.

El debat de tv3 trènding tòpic mundial a Twitter; mig país pendent dels comptes del Mas; senyeres i estelades penjades pels balcons; un PP, que espantat,  juga més que mai amb la por; amenaces de portar els tancs... i tot això barrejat amb una crisi que afecta part del país espanyol i més enllà. Està clar que alguna cosa està passant, oi? Se’n parla al carrer, a les botigues, als dinars familiars, entre amics, amb polítics i fins i tot a la consulta del metge.

De la política en general, i d’aquestes eleccions en concret, se’n poden analitzar molts aspectes. Però a mi m’agradaria fer èmfasi en els oblidats d’aquest 25-N: hi haurà molts catalans residents a l’estranger que no podran votar. No és una novetat ni la primera vegada que passa; però potser en aquestes eleccions que, sembla, han de ser tan decisives, la situació es torna més greu. Impediments burocràtics, papers que no arriben, telèfons que no contesten i altres històries són els obstacles amb els que s’han trobat un bon nombre (en desconec la xifra exacta) de catalans que volien votar i no ho podran fer. I jo que en teoria crec en la democràcia i en una societat igualitària em pregunto quina legitimitat democràtica poden tenir unes eleccions en les quals no tothom pot votar.

Per una banda, es demana i es “lluita” per a que l’abstenció sigui el més baixa possible; i per una altra, es fan lleis i es posen obstacles per a que certa part de ciutadans tinguin dificultats a l’hora de votar. Ja veiem que estan retallant per tot arreu, però aquest dret també? No és el dret de votar el que fa que el polítics estiguin on estan? Bé doncs, si hi ha gent que no pot votar per raons burocràtiques que ajornin les eleccions, no? O s’han de realitzar sense escoltar totes les veus del poble? Sigui quin sigui el resultat del dia 25 per mi no tindrà validesa perquè hi ha certes veus que s’han silenciat.

Per cert, tot i que molta gent manifesta la seva opció de vot obertament, m’he trobat gent que diu que no vol dir-ho perquè és secret. Ah ja entenc, el vot és secret i fer sexe és pecat, oi? Benvinguts a les espanyes, olé!

Podeu trobar més informació aquí (clicka a sobre).

p.d: Pels que s'ho agafen tot al peu de la lletra... és clar que tindran validesa per mi aquestes eleccions; o sigui que demà més que mai tots a votar independència per tots aquells que estan fora i no podran votar. Que l'Estat Espanyol deixi ja de posar-nos traves.


Publicat al diari digital Territoris.cat