dilluns, 29 de juliol de 2013

Detingut en el temps

(fragment del text "Detingut en el temps")
...
Em llevo de bon matí, quan la claror del dia, encara tímida, no gosa mostrar-se. No se sent res, tot resta immòbil; com si les primeres hores del dia no instessin a aixecar-se, talment com els ossos que durant aquesta estació romanen en un letàrgic estat d’hibernació. Noto en la meva pell que sobresurt del cobrellit, l’aire lleugerament fred; senyal que la calefacció tot just ha començat el seu treball diari, i això em fa estar uns segons més al llit. Des d’aquesta posició escolto. És important perquè el més petit senyal auditiu et pot fer canviar el rumb del dia envers un sentit o un altre. 
Una vegada, sols una vegada en el que portem d'hivern he pogut gaudir d'un despertar assolellat; però avui no és diferent d’ahir, ni d’abans d’ahir, perquè el ocells no canten de goig, simplement resten en silenci. Crec que en aquestes ocasions retarden la seva hora de sortida i només ho fan en cas de necessitat, aquella que els fa mantenir l’esperit viu.
Així doncs, passada l’etapa del desvetllament aixeco la persiana per comprovar allò que els meus sentits han intuït notablement. A força de dies i dies del mateix un aprèn d’aquestes coses, des del llit mateix estant. Els meus ulls no se sorprenen i el meu esperit es queda impassible contemplant aquell espectacle de la natura, que a voltes produeix una sensació d’introspecció agradable i d’altres et fa entrar en la desesperació. 
...

dimecres, 17 de juliol de 2013

Amor prohibit

(fragment del text literari "Amor prohibit")
...
Tenia els peus adolorits i les cames començaven a fer-li figa de tant caminar. Ja no diferenciava el nord del sud i l’única cosa que desitjava era trobar un lloc on seure per poder descansar. Es va endinsar en el carrer de vianants i en menys d’un minut va copsar una terrasseta amb tot de flors al seu voltant, ideal per reposar-hi una estona. Va demanar un cafè al cambrer i va treure de la bossa un bloc de notes.

 “Ja estic arribant. Veig la inconfusible silueta de la Seu Vella, símbol inequívoc que la ciutat s’estructura, de manera submisa, sota els seus peus. El soroll estrident de les rodes del tren relliscant sobre les vies és també un senyal que estem arribant a la propera destinació. Molts passatgers s’han aixecat del seu seient quan hem passat pel costat del blanquinós pont de “Sant Francesc”. Quan l’arquitecte Javier Manterola el va construir segur que no s’imaginava pas que alguna persona, en record del famós pont de “Sant Francisco”, l’anomenaria així. O potser sí?”

No sabia per on començar... Passejant per la ciutat es va adonar que era molt més bonica del que podia semblar. El riu li donava un aire de grandiositat, que els transeünts s’afanyaven a desmentir en la menudesa de les seves accions, com si no gosessin destacar, com si pensessin que la seva ciutat s’havia quedat ancorada en aquells temps remots en que tan sols eren quatre gats temorosos de les pujades de les aigües. Malgrat els autobusos i els cotxes, en les avingudes amples s’hi respirava tranquil·litat. Hi havia una vibració amb la que congeniava, que la convidava a seguir descobrint els racons més amagats.

–Hi ha quelcom estrany en aquesta terra que t’atrapa –pensava mentre recordava l’estàtua d’Indíbil i Mandoni situada davant l’antiga porta d’accés a la ciutat–. M’he de submergir en el passat per entendre el present d’aquests carrers.

Va endolcir el cafè amb dos sobres de sucre morè, repudiava el sabor amarg que tenen alguns aliments, i sobretot alguns moments de la vida. Feia moviments ràpids amb la cullereta per a dissoldre’l bé. L’escuma va deixar un rastre de cercles concèntrics que li van recordar l’estructura de Lleida: una ciutat construïda en cercle, al centre del qual romania un dels edificis més majestuosos i més bonics que havia vist mai, la Seu Vella.
...

dijous, 4 de juliol de 2013

Els oblidats

En una sala de concerts, envoltades d’un ambient festiu i distès, les meves amigues i jo encetem una conversa: a qui votaràs aquest diumenge? Aquesta pregunta, i la resta de conversa en sí, em produeix una certa estranyesa que em porta a pensar si no ens estarem fent grans. O això, o realment les eleccions del 25 de novembre tenen tal importància per al moment actual que fa que aquest tipus de converses transcendeixin dels ambients de cafè i puro.

El debat de tv3 trènding tòpic mundial a Twitter; mig país pendent dels comptes del Mas; senyeres i estelades penjades pels balcons; un PP, que espantat,  juga més que mai amb la por; amenaces de portar els tancs... i tot això barrejat amb una crisi que afecta part del país espanyol i més enllà. Està clar que alguna cosa està passant, oi? Se’n parla al carrer, a les botigues, als dinars familiars, entre amics, amb polítics i fins i tot a la consulta del metge.

De la política en general, i d’aquestes eleccions en concret, se’n poden analitzar molts aspectes. Però a mi m’agradaria fer èmfasi en els oblidats d’aquest 25-N: hi haurà molts catalans residents a l’estranger que no podran votar. No és una novetat ni la primera vegada que passa; però potser en aquestes eleccions que, sembla, han de ser tan decisives, la situació es torna més greu. Impediments burocràtics, papers que no arriben, telèfons que no contesten i altres històries són els obstacles amb els que s’han trobat un bon nombre (en desconec la xifra exacta) de catalans que volien votar i no ho podran fer. I jo que en teoria crec en la democràcia i en una societat igualitària em pregunto quina legitimitat democràtica poden tenir unes eleccions en les quals no tothom pot votar.

Per una banda, es demana i es “lluita” per a que l’abstenció sigui el més baixa possible; i per una altra, es fan lleis i es posen obstacles per a que certa part de ciutadans tinguin dificultats a l’hora de votar. Ja veiem que estan retallant per tot arreu, però aquest dret també? No és el dret de votar el que fa que el polítics estiguin on estan? Bé doncs, si hi ha gent que no pot votar per raons burocràtiques que ajornin les eleccions, no? O s’han de realitzar sense escoltar totes les veus del poble? Sigui quin sigui el resultat del dia 25 per mi no tindrà validesa perquè hi ha certes veus que s’han silenciat.

Per cert, tot i que molta gent manifesta la seva opció de vot obertament, m’he trobat gent que diu que no vol dir-ho perquè és secret. Ah ja entenc, el vot és secret i fer sexe és pecat, oi? Benvinguts a les espanyes, olé!

Podeu trobar més informació aquí (clicka a sobre).

p.d: Pels que s'ho agafen tot al peu de la lletra... és clar que tindran validesa per mi aquestes eleccions; o sigui que demà més que mai tots a votar independència per tots aquells que estan fora i no podran votar. Que l'Estat Espanyol deixi ja de posar-nos traves.


Publicat al diari digital Territoris.cat