dimecres, 17 de juliol de 2013

Amor prohibit

(fragment del text literari "Amor prohibit")
...
Tenia els peus adolorits i les cames començaven a fer-li figa de tant caminar. Ja no diferenciava el nord del sud i l’única cosa que desitjava era trobar un lloc on seure per poder descansar. Es va endinsar en el carrer de vianants i en menys d’un minut va copsar una terrasseta amb tot de flors al seu voltant, ideal per reposar-hi una estona. Va demanar un cafè al cambrer i va treure de la bossa un bloc de notes.

 “Ja estic arribant. Veig la inconfusible silueta de la Seu Vella, símbol inequívoc que la ciutat s’estructura, de manera submisa, sota els seus peus. El soroll estrident de les rodes del tren relliscant sobre les vies és també un senyal que estem arribant a la propera destinació. Molts passatgers s’han aixecat del seu seient quan hem passat pel costat del blanquinós pont de “Sant Francesc”. Quan l’arquitecte Javier Manterola el va construir segur que no s’imaginava pas que alguna persona, en record del famós pont de “Sant Francisco”, l’anomenaria així. O potser sí?”

No sabia per on començar... Passejant per la ciutat es va adonar que era molt més bonica del que podia semblar. El riu li donava un aire de grandiositat, que els transeünts s’afanyaven a desmentir en la menudesa de les seves accions, com si no gosessin destacar, com si pensessin que la seva ciutat s’havia quedat ancorada en aquells temps remots en que tan sols eren quatre gats temorosos de les pujades de les aigües. Malgrat els autobusos i els cotxes, en les avingudes amples s’hi respirava tranquil·litat. Hi havia una vibració amb la que congeniava, que la convidava a seguir descobrint els racons més amagats.

–Hi ha quelcom estrany en aquesta terra que t’atrapa –pensava mentre recordava l’estàtua d’Indíbil i Mandoni situada davant l’antiga porta d’accés a la ciutat–. M’he de submergir en el passat per entendre el present d’aquests carrers.

Va endolcir el cafè amb dos sobres de sucre morè, repudiava el sabor amarg que tenen alguns aliments, i sobretot alguns moments de la vida. Feia moviments ràpids amb la cullereta per a dissoldre’l bé. L’escuma va deixar un rastre de cercles concèntrics que li van recordar l’estructura de Lleida: una ciutat construïda en cercle, al centre del qual romania un dels edificis més majestuosos i més bonics que havia vist mai, la Seu Vella.
...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada